CAIN I ABEL

Jo, personalment, no tenia preferència per cap dels dos fills d’Adam i Eva però, tal com va anar la seva història, vaig acabar per decantar-me per Abel, el perdedor. Es el que ara em passa amb el tàndem Maragall-Castells.

Perquè no ens enganyem, el que passa quan l’Ernest diu que Catalunya està cansada d’experiments associatius o coalicions poc reeixides i Castells el recolza, no estan parlant del tripartit. Estan parlant de la coalició entre el PSC i el PSOE. Els socis del tripartit poden saltar com si els hagués passat un corrent de 230V, però el dard enverinat no anava per ells. Altra cosa és que tinguin la cua de palla i es sentin al·ludits.

A mi, el que em molesta més és la postura de mosqueta morta de la consellera Tura, la metgessa reconvertida a jurista que calla per seguir viva i que, no fa massa dies es postulava indirectament com a candidata dient que ja seria hora que una dona manès a la Generalitat, especialment ara que Manuela de Madre està una mica enfosquida per l’ombra allargassada de Gramepark.

Cert que l’Ernest també semblava voler surar en les aigues del tripartit quan va acceptar anar a Educació des d’Economia en comptes d’anar a casa a fer sudokus, però si ell i Castells acaben caient del cavall com Sant Pau, els hi podrem perdonar. El fotut és que, probablement, també hauran caigut d’un cop de barrada de ruc. De ruc no català, per cert

This entry was posted on 11 febrer 2010 at 18:52 and is filed under DE TOT I FORÇA. You can follow any responses to this entry through the RSS 2.0 feed.