DE TOT I FORÇA

El 2010, amb motiu de la mani del 10 de juliol, escrivia a la fura un article que em permeto reproduir. Pels que demà faran cabòries sobre participació, que aquí la democracia directa també hi hauria d’arribar.

EN QUE QUEDEM?

La manifestació del 10 de juliol contra la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya va tornar a evidenciar que, a l’hora de comptar manifestants, tothom vol fer anar l’aigua al seu molí. Ja seria hora que, de la mateixa manera que valorem altra mena de dades, algú estandarditzés el procés de càlcul i permetés dir: “hi havia ….”

Els mètodes acceptats poden explicar discrepàncies de 1 a 4, és a dir, del milió i mig a 400.000, o dels 60.000 als 250.000. Mai les que s’han produït.

No sembla haver-hi interès en arribar a la veritat científica. Potser en el fons, les inevitables especulacions son una bona manera de desviar l’atenció

Sembla que hauria de ser relativament fàcil. Màxim en uns moments on la tecnologia posa a la nostra disposició mitjans que, fa uns anys, eren impensables. Si cada diumenge sabem la gent que va a un partit de futbol, no deu ser tan difícil comptar els manifestants. Ni que sigui pel bé dels convocants.

UNA CIENCIA POC EXACTA

L’estadística és la branca matemàtica que permet fer càlculs estimatius de quantitats grans de coses o fets que, a la pràctica, resulten impossibles de comptar una per una. I es basa en una cosa tant simple com la multiplicació. Cinquanta dotzenes d’ous, tothom sap que son 600 ous sense haver-los de comptar un per un. Ho sap perquè té clar que totes les dotzenes tenen dotze ous. Igual que sap que, desprès de conduir en línia recta durant 8 hores a 120 km/h, està a 960 quilòmetres del punt de sortida.

Clar que, en aquest segon exemple, anar a 120 km/h resulta menys fiable que els dotze ous de la dotzena. La velocitat del vehicle no és una constant. Per això, i aquí treu el nas l’estadística, en aquest segon cas hem d’acceptar una certa variabilitat, la famosa forquilla de valors, en funció de la forma de conduir o de si el cotxe tenia o no control de velocitat.

La diferència està doncs en el fet de que la dotzena sigui una magnitud fixa mentre la velocitat entra en el camp de l’estimació. Una estimació que és subjectiva i, per tant, susceptible de valoració diferent per persones diferents. Clar que, si creiem anar a 120 km/h, no sembla gaire probable que el copilot pensi que anem a 30 km/h o a 250 km/h. La subjectivitat honesta no dona per tant.

COMPTANT MANIFESTACIONS

Comptar participants en una manifestació pot resultar complicat. Però és necessari quan els resultats de l’acció es vinculen al nombre de participants per determinar si ha estat un èxit o no.

Per això es convoquen en un lloc determinat i a una hora determinada. Per poder tenir, al marge de l’oportunitat d’evidenciar la comunió entre els assistents, una xifra dels que s’han afegit a l’iniciativa. La mateixa raó per la que es fixa un recorregut. Per poder comptar-los.

Cert que el mètode més fiable seria situar, en un punt determinat del recorregut, un servei de recompte que anés sumant les persones que passen per allí. Com els porters de discoteca controlen, teòricament, la gent que hi ha en cada moment al local. Però això és força difícil. I potser, en el fons, no interessa a ningú en no permetre la posterior manipulació de xifres.

Aleshores arriba l’estadística. Que, teòricament, no ha de fallar. El càlcul inicial son faves comptades. Objectives i objectivables. El trajecte de la mani té llargària i amplada. Per tant, superfície. Òbviament, n’hem de descomptar els obstacles –quioscs, bancs, arbrat, parterres, etc..- per saber el que, com en un habitatge, podem definir com “superfície útil”. Una superfície que podrem conèixer abans de la manifestació. Afegint-hi la dels carrers confluents si calgués.

La dada ens permetria avançar en el càlcul. A partir de dues variables que, ara si, son subjectives. La primera, el tant per cent de la superfície que ocupen els manifestants, fàcilment calculable a partir d’una simple fotografia aèria. La segona, la “densitat” dels manifestants, és a dir, si estan més o menys junts. Aquí, l’estimació pot diferir però no massa. Hi ha consens en que un metre quadrat pot enquibir d’una a quatre persones. Més no. Per tant, amb aquesta única dada subjectiva, podem acceptar discordances de proporció 1 a 4. Més no.

COMPTANT PERSONES

La tecnologia ens podria estalviar fins i tot aquesta darrera subjectivitat. De fet, un dels valors que ha entrat en el ball de xifres de la darrera manifestació de Barcelona son els 65.000 assistents que donava l’empresa Lynce treballant per l’agència EFE. Una empresa que ha desenvolupat un sistema informàtic que, a partir d’una fotografia aèria i un programa de reconeixement d’imatges, compta els caps que apareixen a les fotografies. Un mètode que, degudament millorat si calgués, faria el càlcul absolutament objectiu. Eliminant la dada subjectiva de la densitat de manifestants.

Sense entrar en la fiabilitat del resultat –la mateixa empresa reconeix que les fotos no son de tota la manifestació i que estan preses mitja hora desprès que la manifestació avancés la seva dissolució, i que pot haver-hi fins a un 15% de variabilitat en la xifra final- caldria pensar en la bondat del mètode i en la seva millora més que en el descrèdit d’aquesta medició concreta. Perquè, quan aquesta mateixa empresa va fer la medició dels assistents a la manifestació contra l’avortament de Madrid i va rebaixar la xifra de participants dels dos milions que deien els organitzadors, a uns 60.000, els que ara qüestionen la dada aportada, van guardar un curiós silenci. De debò, perquè no fem parlar la tecnologia, que no sap de colors? O tothom sap que al cap, en el millor dels casos, hi tenim uns 100.000 cabells?

Sento que algú explica (no em pregunteu qui ni on) que cada creu de Sant Jordi val un porró d’euros però que la Generalitat, en temps de crisi, aquesta és una retallada que no pot fer perquè l’artista dissenyador o constructor (tant me fot) té la patent o l’exclusiva o el que sigui. Que no pot rebaixar el preu, vaja.

Perquè altrament, o el govern ens pren per tontos o, el que encara és més greu, ells son els que no tenen massa idea de les coses. Si més no, en el tema de sanitat.

Tot semblava indicar que les fitxes arrenglerades del dominó nordafricà anirien caient una rere l’altra. Però ara la cosa ja no està tan clara. Gadafi no sols resisteix la pressió popular sinò que, pel que es veu, amenaça amb esclafar-la. Si fa o no fa com el Franco a casa nostra fa 75 anys. Què farem si tot plegat acaba essent així?

Ara que les multinacionals de l’energia havíen estovat el terreny i les conviccions de la gent, a cop de MAT i apagades, perquè acceptessim les centrals nuclears com a mal menor, va la natura i, precisament al Japó, demostra que, ens agradi o no, ella té la darrera paraula.

El govern proposa canviar totes les bombetes clàssiques i les de sodi i demès que ens havien de salvar de no se ben be que, per bombetes de baix consum. I diu que amb això el govern s’estalviarà el 40% de la factura de la llum. I les electriques callen. No sentiu com un calfred?

Acabo de sentir una noticia sobre la famosa setmana blanca i m’adono que ens han tornat a posar un meravellós parany per acabar menjant-nos el tarro i no veure la realitat del problema.

Acabo de saber que aquest divendres 25 de febrer, Madrid ens farà l’immensa gràcia de concedir-nos el grandiós favor d’autoritzar-nos un endeutament per fer front als interessos de les despeses que nosaltres, humils catalanets, haviem gosat fer amb els diners que ells, graciosament i generosa, ens havien promés, que encara no ens han pagat i que tot sembla indicar que no ens pagaran. Moltes gràcies, magnànims senyors

Acabo de llegir que les dones immigrants que rebin agressions masclistes i les denunciïn, obtindràn automàticament el permís de residència. Però, que potser ens hem tornat bojos? Que no ens adonem del que pot acabar passant?

Estic astorat. Ara resulta que el jove que, pel que sembla, va ser el detonant que va provocar els aldarulls de Salt, hauria intentat escapar de la policia SALTANT AL CARRER DES D’UN CINQUÈ PIS!!! Però, qui ens pren per idiotes?