Posts Tagged ‘ legislació ’

El 2010, amb motiu de la mani del 10 de juliol, escrivia a la fura un article que em permeto reproduir. Pels que demà faran cabòries sobre participació, que aquí la democracia directa també hi hauria d’arribar.

EN QUE QUEDEM?

La manifestació del 10 de juliol contra la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya va tornar a evidenciar que, a l’hora de comptar manifestants, tothom vol fer anar l’aigua al seu molí. Ja seria hora que, de la mateixa manera que valorem altra mena de dades, algú estandarditzés el procés de càlcul i permetés dir: “hi havia ….”

Els mètodes acceptats poden explicar discrepàncies de 1 a 4, és a dir, del milió i mig a 400.000, o dels 60.000 als 250.000. Mai les que s’han produït.

No sembla haver-hi interès en arribar a la veritat científica. Potser en el fons, les inevitables especulacions son una bona manera de desviar l’atenció

Sembla que hauria de ser relativament fàcil. Màxim en uns moments on la tecnologia posa a la nostra disposició mitjans que, fa uns anys, eren impensables. Si cada diumenge sabem la gent que va a un partit de futbol, no deu ser tan difícil comptar els manifestants. Ni que sigui pel bé dels convocants.

UNA CIENCIA POC EXACTA

L’estadística és la branca matemàtica que permet fer càlculs estimatius de quantitats grans de coses o fets que, a la pràctica, resulten impossibles de comptar una per una. I es basa en una cosa tant simple com la multiplicació. Cinquanta dotzenes d’ous, tothom sap que son 600 ous sense haver-los de comptar un per un. Ho sap perquè té clar que totes les dotzenes tenen dotze ous. Igual que sap que, desprès de conduir en línia recta durant 8 hores a 120 km/h, està a 960 quilòmetres del punt de sortida.

Clar que, en aquest segon exemple, anar a 120 km/h resulta menys fiable que els dotze ous de la dotzena. La velocitat del vehicle no és una constant. Per això, i aquí treu el nas l’estadística, en aquest segon cas hem d’acceptar una certa variabilitat, la famosa forquilla de valors, en funció de la forma de conduir o de si el cotxe tenia o no control de velocitat.

La diferència està doncs en el fet de que la dotzena sigui una magnitud fixa mentre la velocitat entra en el camp de l’estimació. Una estimació que és subjectiva i, per tant, susceptible de valoració diferent per persones diferents. Clar que, si creiem anar a 120 km/h, no sembla gaire probable que el copilot pensi que anem a 30 km/h o a 250 km/h. La subjectivitat honesta no dona per tant.

COMPTANT MANIFESTACIONS

Comptar participants en una manifestació pot resultar complicat. Però és necessari quan els resultats de l’acció es vinculen al nombre de participants per determinar si ha estat un èxit o no.

Per això es convoquen en un lloc determinat i a una hora determinada. Per poder tenir, al marge de l’oportunitat d’evidenciar la comunió entre els assistents, una xifra dels que s’han afegit a l’iniciativa. La mateixa raó per la que es fixa un recorregut. Per poder comptar-los.

Cert que el mètode més fiable seria situar, en un punt determinat del recorregut, un servei de recompte que anés sumant les persones que passen per allí. Com els porters de discoteca controlen, teòricament, la gent que hi ha en cada moment al local. Però això és força difícil. I potser, en el fons, no interessa a ningú en no permetre la posterior manipulació de xifres.

Aleshores arriba l’estadística. Que, teòricament, no ha de fallar. El càlcul inicial son faves comptades. Objectives i objectivables. El trajecte de la mani té llargària i amplada. Per tant, superfície. Òbviament, n’hem de descomptar els obstacles –quioscs, bancs, arbrat, parterres, etc..- per saber el que, com en un habitatge, podem definir com “superfície útil”. Una superfície que podrem conèixer abans de la manifestació. Afegint-hi la dels carrers confluents si calgués.

La dada ens permetria avançar en el càlcul. A partir de dues variables que, ara si, son subjectives. La primera, el tant per cent de la superfície que ocupen els manifestants, fàcilment calculable a partir d’una simple fotografia aèria. La segona, la “densitat” dels manifestants, és a dir, si estan més o menys junts. Aquí, l’estimació pot diferir però no massa. Hi ha consens en que un metre quadrat pot enquibir d’una a quatre persones. Més no. Per tant, amb aquesta única dada subjectiva, podem acceptar discordances de proporció 1 a 4. Més no.

COMPTANT PERSONES

La tecnologia ens podria estalviar fins i tot aquesta darrera subjectivitat. De fet, un dels valors que ha entrat en el ball de xifres de la darrera manifestació de Barcelona son els 65.000 assistents que donava l’empresa Lynce treballant per l’agència EFE. Una empresa que ha desenvolupat un sistema informàtic que, a partir d’una fotografia aèria i un programa de reconeixement d’imatges, compta els caps que apareixen a les fotografies. Un mètode que, degudament millorat si calgués, faria el càlcul absolutament objectiu. Eliminant la dada subjectiva de la densitat de manifestants.

Sense entrar en la fiabilitat del resultat –la mateixa empresa reconeix que les fotos no son de tota la manifestació i que estan preses mitja hora desprès que la manifestació avancés la seva dissolució, i que pot haver-hi fins a un 15% de variabilitat en la xifra final- caldria pensar en la bondat del mètode i en la seva millora més que en el descrèdit d’aquesta medició concreta. Perquè, quan aquesta mateixa empresa va fer la medició dels assistents a la manifestació contra l’avortament de Madrid i va rebaixar la xifra de participants dels dos milions que deien els organitzadors, a uns 60.000, els que ara qüestionen la dada aportada, van guardar un curiós silenci. De debò, perquè no fem parlar la tecnologia, que no sap de colors? O tothom sap que al cap, en el millor dels casos, hi tenim uns 100.000 cabells?

Acabo de saber que aquest divendres 25 de febrer, Madrid ens farà l’immensa gràcia de concedir-nos el grandiós favor d’autoritzar-nos un endeutament per fer front als interessos de les despeses que nosaltres, humils catalanets, haviem gosat fer amb els diners que ells, graciosament i generosa, ens havien promés, que encara no ens han pagat i que tot sembla indicar que no ens pagaran. Moltes gràcies, magnànims senyors

Acabo de llegir que les dones immigrants que rebin agressions masclistes i les denunciïn, obtindràn automàticament el permís de residència. Però, que potser ens hem tornat bojos? Que no ens adonem del que pot acabar passant?

Jo tampoc discutiré, a aquestes alçades del partit, que siguin necessàries. Seria absurd. Però si que voldria reflexionar sobre quines es fan i sobre com es fan. Perquè com a l’hora d’aprimar-se, també intrínsecament bo, els resultats dependran de com es faci.

Potser perquè he estat molts anys vivint el fet que els alumnes destinataris es miressin amb lupa els exàmens que els posava, em costa d’entendre que el conseller Ausàs (i la resta del govern i el Parlament al darrera) fossin tant il·lusos d’aprovar una llei que sabien que acabaria retallada, vituperada, anul·lada i tot el que us vingui de gust afegir-hi. Parlo de la llei de consultes.

El Tribunal Suprem acaba de fotre’ns una patada als morros amb la seva sentència sobre el català a l’escola. Per més que uns polítics vulguin fer veure que és un efecte col·lateral menor i que el model global no resultarà afectat mentre els altres expliquen que nomès l’independència resoldrà el tema. No seria hora de deixar-se d’hòsties i respondre amb la mateixa moneda?

Molt astut el noi. Es presenta a les eleccions autonòmiques per un partit que ell mateix crea, surt elegit parlamentari i, al cap d’encara no quinze dies, anuncia que estudia presentar-se per alcalde de Barcelona. D’això jo en dic una carrera meteòrica del no res cap al no res.

Hi ha una cosa que no entenc. Cotitzo tota la vida a la S.S. per la meva condició de funcionari i els darrers 10 0 12 anys, a més a més, com a autònom. Arriba la jubilació i em diuen que de dues pensions ni parlar-ne. De la meva pensió per treballar tota la vida en diuen que he cotitzat per cobrar uns euros al mes però que, com que passo del tope, m’haig de quedar amb uns trenta mil euros i escaig bruts a l’any i els demès que me’ls pinti a l’oli. I que cal ser solidari en el cas que es rebaixin amb motiu de la crisi. I ara llegeixo que en Benach, que abandona voluntariament la feina de parlamentari, tindrà una pensió de jubilació de 78.006,71 € (enlloc diu que siguin bruts) quan es jubili d’aquí 14 anys durant els que, pel que sembla, no li caldrà cotitzar.

El tema del “cara a cara” ja comença a fer pudor de socarrim. En un país on alguns partits de futbol com els de la “roja” no es poden transmetre codificats per allò del “interés general”, es pot vetar un debat entre els dos màxims aspirants a presidir la Generalitat?

Fa dies que volia comentar aquesta iniciativa legislativa espanyola de l’ordre alfabètic en els cognoms dels fills. Més que res per recomanar als pares i mares que tenen fills en edat de triar carrera, que es decantin per la genealogia.